Els conceptes ortogràfics en l’ensenyament mitjà: alternativa
Resum
Per dos raons, l’ortografia és diferent de les altres parts de la normativa lingüística: és una representació de la fonètica, de manera que no aporta res; però resulta que moltes ortografies contenen irregularitats absents en la fonètica, contrast a primera vista extraordinari (§2.1). Per a entendre una tal realitat, en primer lloc cal explicitar les propietats d’una ortografia regular, les quals permeten deduir com cal ensenyar-la (§2.2). La definició de les ortografies regulars permet estudiar les irregularitats de les ortografies romàniques, que són analitzades qualitativament (§3.1) i quantitativament (§3.2); destaquen les irregularitats que formen estructures (§3.1.1). Després de proposar quin és l’origen social de les irregularitats (§3.1.2, 15), el treball separa les irregularitats previsibles, i aquelles altres que caldria evitar per la raó que només tenen efectes negatius (signes gràfics inútils i regles incoherents, §3.1.2). Estudiant l’ortografia del castellà, l’article mostra quin és el mecanisme que fa escriure dignament sense dominar les regles d’ortografia (§3.2.2). Eixe procés també explica que les ortografies de les llengües dominades socialment són vistes com a difícils (independentment del seu grau de coherència), mentres que no ho serien les ortografies de les llengües no dominades (com adés, independentment del seu grau de coherència §3.2.2). L’anàlisi d’ortografies irregulars permet deduir com convé ensenyar-les (§4.1). Moltes gramàtiques contenen poques propietats bàsiques positives sobre l’ortografia (§4.2, §4.4, §4.5). Una excepció és la de Sanchis Guarner (1950), les aportacions del qual han passat desapercebudes (§4.3).