Teodor Llorente: versos, memòria i llengua d'un paradís perdut

Resum

La poesia de Teodor Llorente ha vist limitada la seua lectura i recepció per una sèrie de tòpics i pressuposts. A la ignorància generalitzada entre valencians derivada d’un alzhéimer col·lectiu difícil de païr, se li suma, el que és més preocupant, el desconeiximent entre els valencianistes. Una lectura atenta dels seus poemes dóna com a resultat un món molt variat i complex, d’aigües profundes, on un lèxic exquisit i una patent i potent riquesa de recursos expressius encara conseguixen emocionar el lector. La importància que la naturalesa i el paisatge valencià adquirixen en la creació del món poètic de Llorente, el paradís perdut des d’on escriu, és l’eix que vertebra la seua poesia. Ventilar la seua obra amb quatre adjectius i clavar-la al calaix dels clàssics sense pena ni glòria, preparada per a l’oblit, és una injustícia que cal combatre. L’anàlisi del món de la naturalesa, de les comparacions, metàfores i metonímies de què fa ús i d’un lèxic ric i variat, lluny dels hiperònims que hui dominen, fa possible una lectura recreativa del que havia de ser un clàssic
reivindicat a l’escola, conegut i estimat per tots, almenys per tots els que s’autonomenen valencianistes.