Els conceptes fonètics en l’ensenyament mitjà: alternativa

Resum

Este article complementa l’anterior, que analitza el tractament habitual de la fonètica en l’ensenyament mitjà, de Sergi Menero (2019). Per a solucionar les anomalies metodològiques descrites, el treball explica què aporta la fonètica a la lingüística, i definix quina relació hi ha entre la fonètica i la fonologia, i entre la fonètica i l’entonació (§2.1). També deduïx si, al costat del fonema, existix el tonema (o prosodema) com a unitat de l’entonació (§2.1). Els conceptes més difícils de delimitar són síl·laba, vocal i consonant, que s’han de definir conjuntament (§2.3). Recuperant una proposta de Moll (1937) i Sanchis Guarner (1950), la definició es fonamenta en el grau de perceptibilitat, propietat que permet racionalitzar la caracterització intuïtiva («colp de veu»). La descripció articulatòria de les vocals és adequada (sonoritat, grau d’obertura i posició de la llengua), per bé que no sol aparéixer la base de l’estructura vocàlica (a, i i u, §3.1). La descripció de les consonants és simple si actuem d’una manera estructural i metòdica. Les consonants bàsiques són les contràries de les vocals (no sonoritat i obstacle, que produïx un soroll, §3.2). Les consonants secundàries s’acosten progressivament a les vocals (són sempre sonores, §3.3). Cal des­tacar que l’estructuva sil·làbica és tan important com l’estudi dels fonemes aïllats (§3.4). El camí seguit permet explicar d’una manera prou simple un concepte (diftong, §4.1) que fa aparéixer una contradicció i un concepte inexistent («semivocal, semiconsonant»). L’article mostra per què el hiat és més un terme que un concepte (§4.1). El treball acaba amb les nocions al·lòfon (§4.2) i síl·laba tònica (§4.3).